Tres dies a Istanbul

1r dia – Dissabte 22 de febrer
Vam sortir de Barcelona el dissabte 22 de febrer amb el vol de Turkish Airlines de les 6 h del matí. Vam haver de matinar molt, però l’esforç va valer la pena, perquè així vam poder gaudir tres dies sencers d’aquesta encantadora ciutat.

A les 10.15 h (allà és una hora més) aterràvem a Istanbul. Com que no havíem facturat les maletes, vam anar directes cap a la sortida: primer vam pagar els 15 € del visat (VISA), i després vam passar el control de passaports. Un cop fet, vam anar a buscar una casa de canvi. El canvi estava a 2,96 (1 euro = 2,96 lires turques) i vam canviar pocs diners, perquè a tot arreu havíem sentit a dir que el canvi estava molt millor al centre de la ciutat. La veritat és que aquí estava millor el canvi, però ens van cobrar comissió. Després, davant de l’hotel teníem una casa de canvi (döviz) on el primer dia ens van fer el canvi a 2,95, el segon a 2,94 i el tercer a 2,935, tot sense comissions. I a la zona del Gran Basar vam veure el canvi a 2,99 o fins i tot 3, una mica millor, però la diferència, en realitat, és molt poca. Sí que cal estar atent al tema de les comissions.

Un cop vam tenir moneda turca, ens vam dirigir cap al metro. Per arribar a Sultanahmet, on teníem l’hotel, havíem d’agafar metro i tramvia. Allà sempre et cobren els transbordaments, i surt més a compte si compres una Istanbulkart, ja que et fa un descompte tant en el bitllet senzill com en el transbordament. La targeta serveix per a més d’una persona, tot i que només la primera es beneficia del descompte del transbordament. Així, amb la Istanbulkart un viatge costa 1,95 TL i el transbordament 1,25 TL la primer persona i 1,95 TL la segona. Sense la Istanbulkart són 2 TL cada viatge i cada transbordament. Aquesta targeta et permet viatjar en tramvia, metro, autobús, funicular, telefèric i ferri (almenys el que va a Eyüp), així que és molt pràctic portar-la.

Per comprar-la és necessari disposar de bitllets de 5, 10 o 20 TL, que són els que accepta la màquina. La Istanbulkart val 10 TL i ja ve carregada amb 4 TL. Com que no en teníem prou amb 4 TL per arribar al centre, vam carregar-la amb més diners. En teoria et retornen els 6 TL de la Istanbulkart quan marxes d’Istanbul, però a l’aeroport ens van dir que s’havia de tornar al centre, amb la qual cosa ens la vam quedar.

El viatge amb metro i tramvia és molt còmode i ens va costar només 7,10 TL. Es triga una hora en arribar al centre, i tens l’avantatge que no agafes els embussos que es formen sempre a Istanbul. Nosaltres estàvem allotjats a l’hotel Nena, situat entre Çemberlitaş i Sultanahmet. El vam trobar de seguida, i ens vam haver d’esperar una estona a què ens donessin l’habitació. Tots els treballadors de l’hotel van ser en tot moment molt servicials, i mentre esperàvem ens van oferir un te turc gentilesa de la casa. Jo no sóc gaire amant dels tes, i aquest el vaig trobar una mica amarg. Més tard vaig provar el te de poma i em va encantar! L’habitació era molt confortable, tot i que donava a un pati de llums. El més bonic de l’hotel són les vistes que tens de la Mesquita Blava i de Santa Sofia des del petit restaurant, situat a l’última planta.

Cap a les 12 h vam sortir de l’hotel en direcció a Santa Sofia (537), l’obra més gran i sagrada de l’època bizantina. De camí, les dues o tres mesquites que hi havia a la vora van començar a cridar a l’oració, i aquell so ens va semblar encantador… En tres minuts ja estàvem a la cua per comprar les entrades. La cua va ser ràpida, tot i que m’imagino que a l’estiu hi deu haver molta més gent. L’entrada a Santa Sofia són 25 TL per persona i vam agafar una audioguia per als dos (15 TL). L’audioguia tenia dues entrades per a auriculars i vam demanar-ne un altre per sentir-ho millor. Primer semblava que no ens volien deixar un segon auricular, però després ens van donar, com d’amagat, un auricular simple (tipus els dels segurates), així que tots contents vam entrar cap a la basílica. Ens va encantar! És imponent i té una mescla d’art cristià i musulmà molt curiosa. Si voleu complir algun desig, no us oblideu de posar el dit a la columna que plora. Molt turístic!

En sortir vam anar cap a la Mesquita Blava (1603-1617). La plaça que hi ha entre la basílica i la mesquita és molt maca i està sempre molt animada. A la Mesquita Blava ens van fer descalçar (pots posar les vambes en una bossa de plàstic que ells et donen i portar-les a la mà) i jo em vaig haver de tapar el cap. Com que portava jaqueta amb caputxa, em vaig amagar el cabell i em vaig posar la caputxa i ja està. A les noies que no portaven res, els deixaven un mocador. La Mesquita Blava és la més gran i fastuosa de la ciutat. L’interior està recobert per més de 20.000 rajoles decorades en diferents tons de blau, d’aquí el nom de la mesquita. Cal dir que durant les oracions no es poden visitar les mesquites, així que informeu-vos dels horaris abans d’anar-hi (són cinc al llarg del dia i l’horari varia segons l’hora de sortida i posta del sol).

En sortir ja era l’hora de dinar. Estàvem a la vora d’un carrer que està ple de restaurants i vam entrar a l’Enjoyer, que havíem vist a molts fòrums que s’hi menjava molt bé i que parlaven castellà. Hi vam dinar molt a gust i ens va costar 72 LT.

Cap a les 17 h vam anar a visitar la Cisterna Basílica (532). Tancaven a les 17.30 h, però ens van dir que ens donaria temps de sobres de visitar-la. És una passada, i l’atmosfera és molt especial. Vas caminant entre un bosc de 336 columnes i per sobre de l’aigua, i no pots parar de fer fotos! Vam arribar fins al final per veure els dos caps de Medusa que aguanten dues columnes i que no saben molt bé què hi fan allà.

Abans d’anar a l’hotel vam passar pel Gran Basar per fer-hi una primera incursió. Jo anava amb la idea de comprar-me una làmpada de vidres de colors i me’n vaig quedar una de mitjana (35 TL), no sense abans haver de regatejar.

Després vam anar a l’hotel a descansar. Per la nit, tot i que estàvem força cansats, teníem ganes de veure la marxa nocturna de la part moderna de la ciutat. Així que vam agafar el tramvia i el funicular fins a la plaça Taksim. Just sortir un policia ens va dir que anéssim per la vorera de l’esquerra. Hi havia tanquetes i un munt de policia, però el carrer Istiklal estava pleníssim de gent (com el Portal de l’Àngel un dissabte per la tarda) i no vam pensar que hi hauria problemes. Ens vam comprar un kebab de pollastre (10 TL dos kebabs) i vam anar baixant pel carrer. De tant en tant pujaven batallons de policia formats en files de 5 x 10 homes, més o menys, i tothom els escridassava. També hi havia policies barrant els carrers perpendiculars, amb escuts. En un moment donat vam sentir com llançaven ampolles de vidre i vam decidir no seguir per aquell carrer. No sabrem mai si els aldarulls es devien a les manifestacions que hi ha al país des de fa mesos o al derbi de futbol que es jugava aquella nit entre el Galatasaray i el Besitkas.


2n dia – Diumenge 23 de febrer

El segon dia, sobre les 10.30 hores del matí, vam sortir cap al palau de Topkapi, el més antic i extens dels que han sobreviscut fins als nostres dies. Després de fer una mitja hora llarga de cua ja teníem les entrades per al palau (25 TL per cap) i per l’harem (15 TL per cap). Havíem llegit a un munt de fòrums que anéssim primer a l’harem, que sempre hi ha cua, però aquell dia vam entrar sense problemes, el vam visitar amb poca gent, i ens va encantar.

Després vam anar entrant a tots els edificis que formen part del palau i també vam veure la col·lecció de joies, on hi ha el diamant més gran del món i un punyal amb quatre maragdes espectacular. Hi ha quatre sales amb joies i tothom es posa a fer cua a la primera, on hi ha el punyal. El diamant, en canvi, està a l’última sala.

Ja al migdia vam sortir i vam dinar en un restaurant al davant de Mehmet Efendi Medreresi, a prop de la parada de tramvia Gülhane. Era un lloc molt tranquil on vam dinar molt a gust per 72 TL. Estava al costat d’un restaurant tradicional que ens va semblar molt fosc i molt ple de gent, així que ens vam decidir per aquest altre.

Després de dinar vam anar en tramvia fins a Eminönu. La nostra idea era agafar un ferri per la Banya d’Or fins a la mesquita d’Eyüp, el lloc on se suposa que va morir Eyüp, el portaestendard del Profeta Mahoma en l’assalt islàmic a Constantinoble l’any 670. Vam arribar a la parada a les 16 h, just feia 10 minuts que havia passat el ferri i el següent no sortia fins les 17 h, així que vam preguntar i vam decidir agafar un autobús. La terminal d’autobusos està allà mateix. De fet, per arribar a la parada del ferri cal travessar-la. Vam veure de seguida un que indicava “Eyüp” i hi vam pujar. L’autobús anava a tope i a sobre vam agafar trànsit. Vam trigar un hora en arribar-hi. Sort que a mig trajecte vam poder seure. La nostra ronyonada ho va agrair.

La zona on està la mesquita d’Eyüp està molt animada. Hi ha moltes botigues i molt d’ambient. Vam enfilar el camí per pujar al mirador de Pierre Loti, on hi ha un cafè per prendre alguna cosa i gaudir de les vistes de la ciutat. Volíem pujar amb telefèric, però, de nou, hi havia cua, així que vam iniciar el camí de pujada pel cementiri. Semblava que el mirador estava lluny, però en un quart d’hora ja hi érem. A més, el camí és molt còmode i molt transitat, tant per turistes com per gent local.

Un cop a dalt vam seure en una taula i vam demanar un te de poma. Ens el vam prendre mentre veiem com s’anava fent fosc i s’anaven il·luminant totes les mesquites. Per tot arreu veiem minarets! Va ser el moment més romàntic i més relaxant del viatge. La baixada la vam fer amb telefèric. L’haguéssim fet a peu encantats, però a mi em feia mal el genoll i de baixada veia les estrelles. A les 19.40 h ja érem al ferri per tornar al centre. Aquest cop el vam poder agafar sense problemes.

Des d’Eminönu vam anar a peu fins a Sultanahmet per veure les mesquites il·luminades. Vam anar seguint els rails del tramvia, que passa per uns carrers molt animats amb botigues i restaurants. Vam arribar al centre i vam estar fent fotos a Santa Sofia, la plaça Sultanahmet i la Mesquita Blava il·luminades. També vam arribar fins a l’antic hipòdrom, una mena de rambla enorme amb un obelisc egipci i dues columnes romanes. Una zona molt maca i molt tranquil·la.

De camí a l’hotel vam comprar de nou dos kebabs (12 TL) i vam sopar descansant a l’habitació.


3r dia – Dilluns 24 de febrer
El tercer dia va començar amb pluja. A l’hotel ens van deixar un paraigües i vam sortir cap a la part nova de la ciutat. L’experiència del dissabte per la nit no ens va deixar gaudir de la zona, així que vam voler tornar-hi. Vam anar de nou fins a Taksim i allà vam començar a baixar per Istiklal Caddesi, on vam veure el tramvia nostàlgic que recorre el carrer, molt maco! De dia no hi havia gaire policia, tot i que els furgons estaven aparcats allà. Vam passejar fins a la Torre de Gàlata (no hi vam pujar) i després fins al pont de Gàlata. Vam passar per sota, on estan tots els restaurants.

Un cop creuat el pont vam entrar en el Basar de les Espècies o Basar Egipci. L’olor se sentia des de lluny, i vam comprar un paquet amb vuit espècies (safrà, menta, xili, curri, pebre vermell, orenga, barreja d’espècies i coriandre) per 15 TL.

Vam sortir amb la intenció de dirigir-nos a la mesquita de Solimà, però tot passejant vam aparèixer a la de Beyazit, la mesquita imperial més antiga de la ciutat (1501-1506). Estava en restauració i nosaltres ja estàvem cansats, així que no vam provar d’entrar-hi. Com que ens havíem desviat força del nostre destí, vam decidir parar a dinar en un restaurant amb vistes a la mesquita (42 TL). En acabar, vam vorejar la universitat i vam arribar a la mesquita de Solimà (1550-1557), considerada la més bella de les mesquites imperials d’Istanbul. Per fora es veu impressionant i per dins també és molt maca. Una altra vegada vam haver de descalçar-nos i jo em vaig haver de tapar el cap. Fora de la mesquita hi ha els mausoleus del sultà Solimà i la seva dona Roxana.

Ens quedaven encara un parell d’hores abans d’anar a l’aeroport, així que vam tornar passejant fins al Gran Basar i vam tornar a fer-hi una volta. La veritat és que no és tan gran com me l’imaginava, però si comences a girar a dreta i esquerra arriba un moment que et desorientes i ja no saps per on has entrat. Hi venen rellotges, bosses i roba força macos d’imitació. Nosaltres vam preguntar el preu d’un rellotge i ens van començar per 290 TL (uns 100 euros), i no vam voler regatejar. Estàvem cansats i no vam veure res que ens fes el pes.

Per acabar la nostra estada a Istanbul ens vam dirigir cap a la teteria Çorlulu Ali Paşa Medresesi, situada a Yeniçeriler Caddesi cantonada Bileyciler Sokak. No sembla un local, ja que està enganxat a una mesquita i per entrar-hi has de passar pel cementiri. Allà, envoltats de gent de totes les edats que fumaven la pipa d’aigua (nargile), vam demanar l’últim te de poma del viatge. Vam descansar una estona i vam enfilar cap a l’hotel per anar a buscar les maletes. A l’hotel ens van regalar una capsa de pastes dolces de fruites i ens van desitjar un bon viatge. L’avió sortia cap a Barcelona a les 21 h, i aterràvem ja aquí a les 24 h.

L’endemà trobàvem a faltar l’ambient d’Istanbul i les mesquites. Algun dia hi tornarem.

Pin It

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Segueix-me
Rep cada nova publicació a la teva bústia de correu electrònic.
Uneix-te a altres seguidors!
Powered By WPFruits.com