Tag Archives: ascaso

Jorge Díaz presenta La justicia de los Errantes

“Les històries t’escullen a tu, no tu a elles”

Després de l’èxit de la seva primera novel·la, Los números del elefante, el periodista i guionista de televisió Jorge Díaz ens sorprèn aquesta vegada amb una obra ambientada a l’Espanya de principis del segle XX, quan les vagues i els assassinats ofeguen el país, mentre el temut moviment anarquista cobra força entre les classes més pobres. A La justicia de los Errantes reviurem les aventures de Buenavuentura Durruti i Francisco Ascaso, dos dels anarquistes més destacats, sempre perseguits pel despietat inspector de policia Ernesto Valenzuela, que vol acabar amb ells al preu que faci falta.

Quan vas decidir fer una novel·la sobre aquesta època de la història d’Espanya i per què?
El primer que vaig llegir sobre “Los Errantes” va ser en una novel·la de Rosa Montero, La hija del caníbal, on els mencionava, i vaig pensar: “serà veritat?”. En acabar-la em vaig posar a investigar una mica, fins que vaig descobrir que efectivament això havia existit.

Llavors les històries t’escullen a tu, no tu a elles: deixes coses al cap i un dia comencen a aparèixer, i un dia trobes un article en un diari i penses: “això és allò que vaig llegir”, un altre dia un amic t’explica una història relacionada… Una mica, com perquè no te n’oblidis.

I després de l’experiència agradable d’haver escrit la primera novel·la, vaig pensar d’escriure’n una segona, i la història de Durruti, Ascaso, Sud-Amèrica, anarquisme, etc., em venia al cap. Vaig començar a investigar i vaig veure que era una història tan apassionant que se’n podia fer una bona novel·la d’aventures i espanyola, amb protagonistes d’aquí. Així va sorgir La justicia de los Errantes.

Així, no n’havies sentit a parlar als teus pares o els teus avis, d’aquesta història?
No, perquè els meus pares van néixer a mitjan anys 30 i això era anterior, i amb els meus avis ja no hi vaig poder parlar, tot i que segur que coneixien la història dels protagonistes perquè el meu avi era comunista. Si jo hagués estat de Barcelona potser seria diferent, perquè no sé si saps que durant la Guerra Civil la Via Laietana es deia avinguda de Buenaventura Durruti. Aquí va ser un home molt famós, però a Madrid no tant.

Crec que és una part de la història d’Espanya desconeguda, perquè a l’escola no s’explica gaire i els avis expliquen coses de la Guerra Civil, però no d’abans…
Sí, a més, Ascaso no és un personatge conegut durant la Guerra Civil, perquè mor el primer dia, quan hi ha l’aixecament al Marroc i l’atac a les Drassanes on s’aixeca l’exèrcit a Barcelona i els anarquistes, que ho sospiten, s’aixequen en armes contra els militars. Paren el cop militar a Barcelona, però el primer dia d’enfrontaments a les Rambles, el 19 de juliol del 36, moren centenars de persones, i un d’ells és Ascaso. I Durruti mor el 20 de novembre del 36, quan la Guerra Civil només porta tres mesos. Per això no tenen una incidència important en el desenvolupament de la guerra, perquè tots dos moren al principi.

Què et va atraure de les vides de Durruti i Ascaso?
Que eren uns aventurers. Jo pensava que si aquests nois haguessin estat americans serien famosos: atraquen bancs, maten un terratinent a l’Havana, marxen a Mèxic, després van a l’Argentina, a l’Uruguai… i dius, quina vida d’aventurers! I jo volia una novel·la d’aventures total i absoluta. Després, quan vaig posar-me en aquest món tan fascinant de l’anarquisme, al moment previ a la República, en l’època de la dictadura de Primo de Rivera, em va cridar tant l’atenció que ha acabat sent una novel·la d’aventures, amb persecucions i trets, i alhora una novel·la adulta, amb informació sobre l’època i els personatges.

Què hi ha de realitat i què de ficció a la novel·la?
De realitat, que Durruti i Ascaso van fer el que posa al llibre, i de ficció, la persecució. L’inspector Valenzuela, per exemple, no va existir, tot i que aquest tipus de policia sí que existia. He intentat ser fidel a la realitat, però m’he inventat el dia a dia dels personatges i la vida al voltant dels fets reals.

Com et vas documentar per escriure una novel·la històrica?
Has de llegir molt sobre l’època. El primer que mires és Internet i la Wikipedia, però per impregnar-se de l’època tenim una meravella que aprofitem poc que és la Biblioteca Nacional, on hi pots trobar de tot. No només tenim la història i els diaris, que són molt importants, sinó també la feina que ja han fet per tu altres escriptors, per la qual cosa és important consultar novel·les que s’hagin escrit abans sobre l’època i on altres escriptors han fet una tria d’aquest món per fer la novel·la. Per exemple, La justicia de los Errantes comença on acaba històricament La verdad sobre el caso Savolta d’Eduardo Mendoza.

És una feina que porta el seu temps. Des que vaig començar a investigar fins que vaig entregar la novel·la a l’editorial va passar un any i tres o quatre mesos.

Tal com està la situació a Espanya, amb retallades en serveis bàsics i reformes laborals dubtoses, ens falten avui dia Durrutis i Ascasos? Serien indignats?
Jo crec que no són situacions iguals: l’anarquisme és una ideologia de principis del segle XX i realment només va triomfar a Catalunya. I és una ideologia apropiada per a una època profundament injusta. Encara que vulguem comparar-la amb l’actual, per moltes retallades que tinguem, la d’ells era injusta, injusta: hi havia treballadors que tenien només dues hores lliures a la setmana per anar a missa, i per això es feien vagues salvatges per demanar un dia de descans. Així que per molt que vulguem comparar èpoques, no podem. Estem lluny d’aquella i espero que no hi arribem.

Però d’alguna manera hem de lluitar davant les noves injustícies… Ha estat voluntària la idea de despertar en els lectors la necessitat d’actuar davant els esdeveniments?
Estic d’acord amb tu amb què cal fer alguna cosa. La diferència és que els mitjans que els anarquistes fan servir són mitjans que només es poden entendre en una societat molt violenta. Els Solidaris es creen per defensar-se del Sindicat Lliure, que són pistolers: es crea un grup de pistolers per enfrontar-se a un altre grup de pistolers.

Crec que hem de despertar i queixar-nos, però pensant noves formes de queixa. No podem afrontar problemes del segle XXI amb solucions del segle XIX. La vaga és una solució del segle XIX, però els sis milions de parats són un problema del segle XXI i no el podem afrontar amb vagues.

Jo no vaig pensar, quan vaig fer el llibre, en despertar la gent. Sí que és veritat que quan vaig començar a escriure sobre els anarquistes, sortia de casa, a prop de la Puerta del Sol, i em creuava amb tendes de campanya i pensava “és aquesta la solució?”. No ho sé. El que no m’imagino és a Durruti entre els indignats, crec que estaria en una ONG ajudant els nens africans, o en una acció més violenta, però no ho sé.

Com a periodista, guionista i novel·lista que ets, què prefereixes: el ritme frenètic que exigeix escriure guions per a la televisió, o l’escriptura pausada i documentada que exigeix una novel·la?
Prefereixo la novel·la, perquè per a mi és una diversió, però només d’això no es pot viure, i els guions, que són la meva feina, em permeten viure. En una novel·la escric sobre el que em ve de gust i com em ve de gust. Tens absoluta llibertat, tot i que alhora tens al davant un precipici i una gran responsabilitat.

Tens ja pensada la temàtica de la teva propera novel·la?
No sóc supersticiós, però tampoc sé si al final la faré sobre això, perquè puc penedir-me i al final escriure sobre una altra cosa… Però la meva idea és parlar sobre el final del franquisme. Com comença això? No ho sé, jo tinc idees al cap, però fins que no m’hi posi… Vull anar per aquí, però encara no sé com.

La justicia de los Errantes
Jorge Díaz
Plaza & Janés
Pàgines: 464
PVP: 19 €

Pin It
Etiquetat , , ,
Segueix-me
Rep cada nova publicació a la teva bústia de correu electrònic.
Uneix-te a altres seguidors!
Powered By WPFruits.com