Category Archives: Entrevistes

Carolina Solé, autora d’Ulls de gel

“No hi ha res que em faci més feliç que el dia que em llevo al matí, veig que l’agenda està neta, i penso ‘avui em posaré a escriure’. Començo a les vuit en punt i no acabo fins a les nou del vespre. Això és la felicitat absoluta.”

Per què vas triar la Cerdanya com a escenari de la teva primera novel·la?
Perquè és molt interessant que l’escenari principal on passa la trama sigui un escenari que coneguis bé. I, a més, tenia uns quants factors que m’interessaven molt: és un lloc petit, tancat i fronterer, amb una societat de difícil accés. A més, necessitava un lloc on aquesta ambició desmesurada per la terra fos creïble i coherent, i això a tots els llocs rurals passa, perquè de vegades de tenir més o menys terra depèn la supervivència d’una família. I encara hi havia un factor més, aquesta memòria eterna que tenen els llocs petits, on totes les famílies coneixen la història de totes les altres i sempre hi ha algú disposat a desenterrar-les, airejar-les i passar-te-les per la cara. I aquesta por amb la qual viuen del “què diran”, això la Cerdanya ho té. Als pobles petits sempre hi ha aquestes tres o quatre característiques comunes.

Totes les localitzacions que hi apareixen són reals?
Sí, excepte les cases, que són inventades, perquè no vaig voler incomodar ningú. Quan tu fas la novel·la no saps si hi haurà molta o poca gent que la llegirà, i si tu poses una casa que es veu molt quina casa és i després es fa una ruta es pot molestar algú. Els pobles sí que tots són veritat. Per exemple, Santa Eugènia és un poble petitó a prop de Bellver, que té un campanar torçat al qual anomenen la Torre de Pisa de la Cerdanya, i té un cementiri molt bonic.

T’has inspirat en gent que coneixes per crear els personatges?
No hi ha ningú que sigui com una persona que jo conec, però és evident que tenen traces de gent que jo conec. I sobretot, quan conceps un personatge, crec que és molt interessant que sigui multidimensional, que tingui la vessant més familiar, més d’amistat… com les persones, o sigui que tinguin personalitat i no sigui només un personatge de paper cartró. Però jo crec, sobretot, que les motivacions són molt importants, i de motivacions tots en tenim vàries, amb la qual cosa hi ha amics que es mouen per diners, per prestigi, perquè tenen un ego molt important que necessiten mostrar… Cadascú es mou per coses diferents, i cadascun dels personatges té un leit motiv.

N’hi ha algun que s’assembli a tu?
Tots deuen tenir alguna cosa meva, no ho sé. Recordo que hi havia un escriptor que deia: “tots els meus personatges tenen alguna cosa meva, fins i tot els dolents”. Tots els personatges tenen moltes característiques i segur que coincidim en alguna. Per exemple, la Kate és molt resolutiva i jo també. Però a banda d’això no tenim res més en comú.

T’agradaria assemblar-te a algun dels teus personatges?
No, no especialment. Hi ha personatges dels quals n’estic orgullosa i que em fan molta gràcia, com per exemple l’Arnau Desclòs. Aquest és un personatge molt peculiar, que té una manca de maduresa molt gran. Té 50 anys i quan arriba al pàrquing i veu el cotxe del seu pare pensa “ara pujaré amb el meu pare”, tot orgullós, i es posa dret per ser alt igual que ell.

Per què escrius? Què t’ha motivat a convertir-te en escriptora?
Perquè gaudeixo molt. És una passada, no hi ha res que em faci més feliç que el dia que em llevo al matí, veig que l’agenda està neta, i penso “avui em posaré a escriure”. Començo a les vuit en punt i no acabo fins a les nou del vespre. Això és la felicitat absoluta. És fascinant inventar un personatge i fer-li fer coses, és com ser el director d’una orquestra.

I com vas descobrir que això t’agradava tant?
Jo em vaig vendre l’empresa i vaig començar a fer un curs de màrqueting, però la resta del dia me n’anava a la biblioteca perquè la casa em queia a sobre. Allà llegia molt, i un dels llibres que vaig llegir, el vaig tancar i vaig pensar: “un tio que és capaç de provocar això és una passada”… I vaig agafar un paper i vaig començar a escriure una història. Vaig estar escrivint durant sis mesos i quan vaig acabar li vaig ensenyar a una amiga meva que és periodista. Se la va llegir i em va dir que tenia fusta d’escriptora, però que em faltava ofici. Em va dir, “vés i aprèn-ne”, i llavors em vaig apuntar a l’Ateneu Barcelonès.

Així, les classes d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès t’han donat les eines per crear aquest llibre. Explica’m quin recorregut acadèmic cal fer per convertir-se en escriptor?
Has de fer tres anys a l’escola: el primer és comú i t’ensenya les eines per explicar el que vols explicar de la millor manera possible. Els altres dos cursos són primer i segon de novel•la o primer i segon de conte o primer i segon de papers privats.
Jo m’hi he passat quatre anys perquè jo venia de ciències i trobava a faltar el tema de la llengua, així que he anat fent cursos curts sobre diferents tècniques d’escriptura per trobar l’adjectiu just per explicar el que jo volia dir, o per posar olors, colors o llum al relat… Ara estic fent un curs amb l’escriptor de novel•la negra Andreu Martín i m’ho estic passant genial.

Per què et vas decidir per una novel·la policíaca costumista?
Perquè portava molt de temps llegint les nòrdiques i hi trobava a faltar tota aquesta part costumista. I de fet m’ha sortit el que volia fer, una cosa que a mi m’agradés llegir. Que a més del policia i el mort, i el dolent i el bo, hi hagués una motivació de l’assassí real, creïble i seriosa; un suspens per saber qui és, i a més tota la família i els personatges i el tema de la tensió sexual no resolta… Jo volia que ho tingués tot.

Com t’has documentat per escriure la novel·la?
De dues maneres: d’una banda he anat a veure les localitzacions en diferents moments del dia per veure quin fred feia, quines olors, quin vent, quina llum, etc., i de l’altra a través dels amics, ja que tothom té un amic metge, un amic advocat, etc., que et poden ajudar a escriure el que necessites escriure i de la millor manera possible. A totes aquestes persones que m’han ajudat els anomeno “la tribu” i els estic molt agraïda.

I t’has hagut de documentar també sobre assassins pertorbats.
Sí, de fet estic fent criminologia per lliure. Tinc tots els apunts, i vaig fent tots els treballs. El tema de la psicologia forense m’agrada molt, perquè hi ha molts tipus de cervells perjudicats, i m’agrada perquè això de creure en el mal per se és molt angoixant i molt decebedor, i per això jo sempre busco un motiu, una causa de per què algú fa una cosa tan grossa.

Ulls de gel deixa uns quants temes oberts. Per quan la segona part?
Ja l’estic preparant i espero que pugui veure la llum el febrer o març de 2014.

Tens pensat fer una llarga sèrie amb la lletrada Kate i el sergent Silva com a protagonistes? Estem davant de l’Agatha Christie del segle XXI?
Ui, és molt complicat el que feia l’Agatha Christie! No ho sé… Però podria ser que fos una sèrie, perquè és molt diferent del que hi ha. No hi ha novel·la policíaca que tingui tot aquest costumisme.

T’agradaria afegir alguna cosa més?
Sí, que els lectors que es llencin amb Ulls de gel i la llegeixin, que si us plau em diguin què els sembla. I, sobretot, que em diguin de quin personatge en volen saber més.

Aquí us deixo el seu Twitter per si us voleu posar en contacte amb ella: @carol_sole.

Ulls de gel
Carolina Solé
Columna Edicions
Pàgines: 800
PVP: 19,90 €

Pin It
Etiquetat , , ,

Verónica Blume, model i professora de ioga

“Ens podem cuidar des de la bellesa de veritat, que és la de dintre”

Ahir, amb motiu de la presentació del Free Yoga Barcelona by Oysho, al Zentro Yoga de Barcelona, Verónica Blume va parlar sobre la seva afició pel ioga i vaig tenir l’oportunitat de fer-li unes preguntes.

“Per començar, vull dir que estic encantada d’estar en una presentació com aquesta, on no hi ha talons, ni màscares, ni flaixos… On em sento jo mateixa, perquè jo tinc un personatge que fa de model i que treballa, que és la Verónica Blume, i després arribo a casa, em rento la cara i torno a ser la Vero, que no té res a veure amb l’altra.”, va explicar Verónica.

I com va arribar el ioga a la teva vida?
Jo als 15 anys vaig començar a treballar com a model i a viure de la meva imatge, i aquesta imatge la veus a totes hores i pot arribar a ser una mica perillós, perquè vius el cos des de la mirada de l’exterior. I llavors vaig tenir la necessitat de fer la cerca del contrari, de mirar una mica més cap endins.

Quan em vaig quedar embarassada, vaig viure l’embaràs d’una forma natural i conscient, i com que tampoc podia treballar, vaig trobar una escola de ioga i va començar una història intensa de conèixer el cos des de dins cap enfora. De seguida vaig tenir molt clar que això era el que necessitava.

Quan va néixer el meu fill vaig fer formació de ioga durant dos anys per ser professora. Vaig començar donant classes a casa a amigues meves, a mares d’altres bebès, i allò em va ensenyar a connectar amb la gent i amb mi mateixa.

Ara fas classes?
Sí, vaig començar impartint classes a la sala d’estar de casa, més tard vaig llogar un local a Gràcia, i després em vaig adonar que mentre estigués lligada al món de la moda no em podia comprometre a impartir dues classes a la setmana a una hora determinada. Així que el que faig ara són sessions intensives cada tercer dissabte del mes. Així puc gaudir del que m’agrada i comprometre’m a fer-ho.

Què t’aporta el ioga?
Gràcies al ioga vaig començar a trobar una tranquil·litat i una manera de veure el cos totalment diferent. Practico tots els dies, he trobat un equilibri i un compromís amb mi mateixa, i em sento bé.

Has notat millores físiques o de salut des que practiques ioga?
Per a mi, el bombonet del ioga és la respiració, aprendre a respirar bé. I físicament de vegades em pregunten si vaig al gimnàs, perquè estic més fibrada i més ampla, i també he millorat molt la postura, sense adonar-me’n vaig més recta.

Què et sembla el ioga com a moda i el ioga com a vivència espiritual?
Jo normalment sempre he estat força antimodes, però si la moda fa que una persona vagi a una classe de ioga i descobreixi què és, fantàstic! I pel que fa al ioga com a vivència espiritual, doncs hi ha moltes classes de ioga i cadascú les pot viure, i moure les emocions, com cregui oportú.

Com veus el teu futur en el món del ioga?
Per ara, i tot i que ja tinc 35 anys, tinc la sort de poder continuar treballant com a model… en part gràcies a l’aparició del Photoshop (riu)! Però quan sigui més gran, m’encantaria poder muntar una escola de ioga en un lloc meravellós i viure d’ell. Em diuen que aprofiti el meu nom per obrir l’escola ara, però la meva vida encara està massa agitada i no m’hi puc dedicar al 100%, i, a més, m’agradaria acumular més experiència. Per començar, m’encantaria poder impartir classes cada setmana.

El ioga té edat?
Els meus pares van descobrir el ioga als 63 anys, una mica gràcies a mi, tot i que ells viuen a l’Uruguai i estem lluny. Van tres cops a la setmana a classe i la meva mare ha estat fa poc dos mesos en un ashram a l’índia, d’on fins i tot va sortir amb un nom espiritual. Practiquen amb gent hiperflexible i hiperesportiva, i ells ho fan al seu ritme i estan encantats. Han enfortit el cos, tenen menys dolors, respiren millor, com a parella funcionen de meravella… A totes les edats, tot són beneficis!

Ara ets imatge de Rituals.
Sí, la meva col·laboració amb Rituals em va arribar en un moment en què em va semblar molt coherent. Sempre m’havia agradat Rituals, és la típica botiga on he comprat sempre els regals de Nadal. Quan vaig conèixer més la filosofia de la casa em va encantar, perquè no tenen productes per tapar, arreglar o corregir el cutis, sinó que tenen productes cosmètics per cuidar-te: perfums per a tu, encensos per a la casa, etc. Perquè ens podem cuidar des de la bellesa de veritat, que és la de dintre.

Pin It
Etiquetat , ,

Lliures o morts, una novel·la històrica i un homenatge als herois de 1714

M’encanta la novel·la històrica, i més encara si té a veure amb el meu petit país. Per això no me’n vaig voler perdre la presentació, la setmana passada, a la Casa del Llibre de la Rambla de Catalunya.
A més dels autors, Jaume Clotet i David de Montserrat, hi van ser presents Oriol Junqueras i Francesc Homs, dos homes dedicats a la política que van fer uns discursos molt emocionants i van ser llargament ovacionats.

La novel·la relata la vida d’un dels herois oblidats de 1714: Ermengol Amill, un pagès del Pallars que s’allista per lluitar contra l’exèrcit borbònic, que vol ocupar Catalunya i acabar amb la identitat dels catalans. Seguint la seva vida, seguim també els esdeveniments que van tenir lloc durant la guerra de Successió, quan Europa era un gran tauler d’un immens joc d’interessos per definir el futur del Vell Continent, i Catalunya n’esdevé una peça clau. La tria entre la llibertat i la mort protagonitza una de les aventures més formidables i desconegudes de la història de la nostra nació.

Per a Jaume Clotet (a la dreta de la foto) “Ermengol Amill té una vida de pel·lícula i no ens vam poder estar d’escriure una novel·la. Vam voler recuperar la figura de l’heroi, un heroi que no es va rendir mai, que no va abaixar el cap”.
David de Montserrat afegeix que “vam fer aquest llibre amb vocació de servei al país i per transmetre una idea clara del que va ser la guerra de Successió. També volem que serveixi perquè els catalans ens n’adonem d’una vegada per totes de la importància que va arribar a tenir Catalunya. Com va dir Voltaire: ‘Catalunya pot sortir-se’n sense l’univers, però els seus veïns no poden sortir-se’n sense Catalunya’. En aquest país tenim la sensació que sempre perdem, però no sempre ha estat així: els catalans vam tenir un passat militar, i tant de bo se’ns encomani l’esperit Amill”.
Tots dos autors coincideixen en remarcar que “hem volgut ser molt curosos amb la història i per això Lliures o morts té un 85% d’història i un 15% de novel·la”.
Una novel·la d’aventures, entretinguda i sobretot pedagògica, que ajuda a entendre un punt crucial en la història del nostre país.
Columna. PVP: 21 €.

Pin It
Etiquetat , ,

Javier Reverte presenta Colinas que arden, lagos de fuego

“Quan arribes a l’Àfrica, passa el que passa, que comença a explicar-te històries i comences a viure situacions plenes de força i vitalitat. I no vaig tenir més remei que escriure el llibre.”

L’escriptor i periodista Javier Reverte és autor d’un bon nombre de llibres de viatges que han tingut una calorosa acollida entre els lectors. Ara, deu anys després de publicar-se Los caminos perdidos de África, torna amb Colinas que arden, lagos de fuego, on relata amb una prosa molt personal el seu retrobament amb els habitants i paisatges d’Àfrica, esquitxant-los amb pinzellades del passat del continent negre, del colonialisme europeu i l’edat de les exploracions.

Després d’anys viatjant sol, aquest viatge a l’Àfrica l’ha fet acompanyat. Com prefereix viatjar?
Viatjar acompanyat té els seus avantatges, perquè pots fer coses que tu sol no podries, com per exemple un trekking pel nord de Kenya, en un territori força salvatge i perillós, caminant sis o set dies uns 20 km al dia. Són zones on és millor anar acompanyat i amb guies locals.

Però realment prefereixo viatjar sol, perquè és millor per a un escriptor. Vas més obert, tens una sensació de llibertat immensa perquè fas el que et dóna la gana, i si t’equivoques, el que no li perdonaries a altra persona en tota la vida, a tu t’ho perdones en cinc minuts.

També tens una sensació de vèncer les teves pròpies resistències. Et sents orgullós de tu perquè vences la fatiga i moltes dificultats que tu sol has de solucionar. El viatge en solitari està molt bé, el que passa és que quan tornes t’has fet de tal manera lliure i independent que tornes assilvestrat, fet un salvatge, i no fas cas de res. Però al final et sotmets…

Què té l’Àfrica que atrapa tothom qui hi viatja?
Cada vegada que viatges a l’Àfrica veus coses noves, i és com si et digués a cau d’orella “vinga, vinga, a escriure!”. I no tens més remei que fer-li cas. Per a mi, el poder fonamental de l’Àfrica és la sensualitat. És un continent tremendament sensorial, t’ataca els sentits, no només la vista, sinó també l’olfacte… quina olor fa l’Àfrica! De vegades fa olor d’estables, d’altres a flors, una barreja d’olors dolentes i bones que donen una potència a la seva olor molt vital. És una bellesa de naturalesa. També els sons, les nits dormint a la sabana a l’aire lliure en tendes de campanya, amb els bramuls de les hienes, els crits dels mussols, els grunyits dels hipopòtams, els rugits dels lleons… Tot això et fa sentir que estàs vivint com en una pel·lícula, a bord d’una aventura real. I estàs vivint tan emocionadament que vols explicar-ho! És una necessitat que t’imposa l’Àfrica.

Què es considera per sobre de tot, viatger o escriptor?
Escriptor, perquè escric altres coses (novel·les, poesia). A mi viatjar m’agrada moltíssim i m’agrada escriure llibres de viatges, però fonamentalment la meva vida és l’escriptura. Algun dia deixaré de viatjar i seguiré escrivint, perquè el que més m’agrada és escriure, després de les dones! (Riu.)

Escriure llibres de viatges és en certa manera com fer periodisme…
Sí, en els llibres hi ha molt del periodista que jo vaig ser. Faig reportatge en els meus viatges, parlo amb molta gent, pregunto, m’informo, hi ha molta actualitat. Però, encara que els mecanismes que utilitzo moltes vegades són periodístics, l’estructura del llibre és literària.

Com es documenta per fer les referències històriques en els llibres: parlant amb la gent del lloc o abans de sortir de viatge?
Abans de sortir. Decideixo una destinació o vàries en funció d’emocions, sobretot emocions literàries. M’agrada anar a llocs on es va concebre un gran llibre o on va residir un gran escriptor. Així com hi ha gent que va a la Meca o al Vaticà a tocar la pedra sagrada o veure el Papa, a mi m’agrada anar a llocs on hi va haver una gestació literària important. I una vegada he decidit el lloc em documento durant tres o quatre mesos tot el que puc. Compro llibres, llegeixo molta història, i a partir d’aquí em faig una ruta que ja sé que després canviarà, i que m’obligarà a canviar el bitllet de tornada perquè em quedaré més temps del previst. És part del joc i part de la gràcia.

Amb els seus llibres de viatges, té la intenció de motivar la gent a viatjar i seguir els seus passos?
La meva intenció és fer bons llibres que tinguin un valor literari. Si després animen la gent a viatjar, fantàstic! Perquè jo el que pretenc sobretot és despertar una emoció. Si aquesta emoció anima a llegir, perfecte, i si anima a viatjar, millor que millor, perquè viatjar em sembla que és una bona actitud i que a tothom li convindria molt sortir de la closca en la qual està ficat. Els nostres polítics haurien de viatjar més i potser el món seria molt millor.

Vostè es declara amant de la llegenda. Creu que amb el temps els seus llibres es convertiran en una Odissea versió Javier Reverte?
Tant de bo! (Riu.) Però no crec que arribi a l’altura d’Homer ni de bon tros! Jo crec que amb els llibres que estic fent ara estic obrint un forat a Espanya d’un tipus de literatura que no es feia. No és que m’hagi inventat la literatura de viatges, però he obert un camí que no existia. Això potser es valorarà més endavant.

Scott Fitzgerald, autor d’El Gran Gatsby, deia que un escriptor ha d’escriure per als joves de la seva generació, per als crítics de la generació següent i per als estudiosos de les següents…

Després d’estar a punt de morir a causa de la malària que va contraure a l’Amazones, quin és el seu major temor?
Que els passi alguna cosa dolenta als meus éssers estimats, i la traïció d’alguna persona a la qual estimo. Por a la vida no li tinc i la por a la mort l’he perdut, perquè quan vaig passar la malària vaig ser conscient que em moriria un dia, ja que la malaltia era a vida o mort. Ho vaig percebre molt bé i em vaig adonar que era una cosa tan tremendament natural que no importava molt.

Alguna vegada s’ha plantejat instal·lar-se en algun lloc del món que no sigui Espanya?
Sí, en moltíssimes, però no per estar-m’hi de forma permanent. M’encantaria estar recorrent món i parar-me en els llocs potser tres mesos, dos anys, un mes, cinc anys… La meva vida ideal seria la d’un nòmada, però no per necessitat, sinó per vocació.

En els seus viatges ha conservat la mirada i la capacitat de sorpresa infantil. Como ho aconsegueix?
Jo conservo un arma absolutament infantil i procuro defensar-la aferrissadament. Jo no vull deixar de ser un nen i tracto de mirar les coses amb els ulls d’un nen. La societat intenta arrossegar-nos perquè ens tornem adults i jo no en tinc cap ganes.

I quins llocs del món li han impactat més?
Molts! Jo viatjo en funció de l’emoció, i l’emoció m’ha portat tant a viure a Nova York uns mesos, com a recórrer Irlanda, recórrer l’Àfrica diverses vegades o anar als vells boscos del Canadà.

Si hagués de recomanar alguna cosa, recomanaria que viatgéssiu a algun lloc que no conegueu, que sigui molt lluny, que no us soni de res, per poder dir “vaig a sorprendre’m d’això”. Moltes vegades he pensat d’arribar a un aeroport, veure el panell de tots els vols i dir “quin és el nom que em sona menys? Doncs allà me’n vaig!”.

Ja té pensada la seva propera destinació?
Ara marxo a Irlanda un mes, he llogat una casa a la costa occidental. Vaig fer un viatge per Irlanda de tres o quatre mesos fa uns anys i al final no vaig escriure res perquè no em sortia, i no em sortia perquè estava tot el dia en els pubs i m’hagués sortit un llibre de borratxos! (Riu.)

Ara he pensat que en comptes d’anar movent-me em quedaré en un lloc fix per pensar com enfocar el llibre, perquè les notes ja les tinc.

I després me’n vaig a Giangtse, a la Xina, per recórrer el quart riu més llarg del món. Àsia l’he treballat poc, no m’ha atret molt, però provaré.

Entrevista realitzada conjuntament amb Jaci Alía.

Colinas que arden, lagos de fuego
Javier Reverte
Plaza & Janés
Pàgines: 400
PVP: 21,90

Pin It
Etiquetat , , , ,

Josep Cuní i Pilar Rahola presenten En directe


“És una conversa en la qual, en lloc de fer surf sobre la realitat, hem acabat fent submarinisme sobre conceptes fonamentals”

Després de 15 anys de col·laborar plegats en els mitjans de comunicació, els periodistes Josep Cuní i Pilar Rahola acaben de publicar, de la mà de Rosa dels Vents, el primer llibre que recull els seus pensaments, no sempre concordants, expressats en una conversa pausada i reflexiva.

Com va sorgir la idea de fer un llibre conjunt?
JC: Des de l’editorial van apostar molt per aquest projecte i, després de perseguir-nos una mica a la Pilar i a mi, i de donar-hi unes quantes voltes, vam decidir tirar endavant amb la idea. Ens vam trobar un dia amb l’Aurora Masip, qui va tenir la perspicàcia i l’habilitat d’anar plantejant uns temes molt genèricament, i la Pilar i jo vam començar a xerrar sobre el que pensàvem. Però no va ser un xerrar per xerrar, perquè amb la Pilar és impossible, ja que sempre està dient coses que et provoquen o t’estimulen.

Així, vau tenir dubtes de fer un llibre d’una conversa?
PR: Sí, perquè tens la sensació que les nostres converses són per cremar-les en el dia a dia. Jo de vegades arribo a plató i li dic al Josep: “podríem parlar d’aquest tema”, i em diu: “ja és vell!”, i total han passat 24 hores. Estem tan enganxats a la realitat, al dia a dia, que hi ha coses que ens semblen antigues. Però el llibre té la virtut que en lloc de fer surf sobre la realitat, hem acabat fent submarinisme sobre conceptes fonamentals. Jo, llegint-lo, m’he trobat a mi mateixa, i sobretot al Josep, posant-hi molts més registres.
A la gent que veu sempre el Josep Cuní, que és molt pudorós amb la seva pròpia vida i els seus sentiments, els sorprendrà que es despulli molt més del que és habitual, perquè és un gran tímid en aquest aspecte. Com que jo el conec molt, he pogut estirar-lo per aquesta banda.
JC: I perquè estàvem en una suite de l’hotel Ars, veient els velers navegant, en un ambient bucòlic, i vas parlant, vas parlant, i com més parles vas traient el fre, com és normal.

Quins temes heu tractat en aquesta “conversa”?
PR: Parlem de Catalunya, de política globalment, de periodisme, de la vida, de l’amor i de la mort, de la família matriarcal que tenim tots dos, parlem de la mare, de com ens hem conegut, com ens hem estimat i de vegades no tant… Tot això finalment ha conformat aquest llibre d’aquesta parella estranya que mai va voler ser parella, si no que s’hi va anar trobant i que al llarg del temps ha configurat una dialèctica pròpia de confrontació i de complicitat.

Amb el temps us heu convertit en un “matrimoni” radiofònic i televisiu?
PR: La veritat és que funcionem realment com un matrimoni. Almenys a mi, les virtuts del Josep m’admiren i els seus defectes no m’atabalen. Em passa exactament igual amb el meu marit!
JC: Per això de vegades en directe em diu Robert (riu). La veritat és que nosaltres ens hem trobat fent aquests “Roper” no sé gaire com. A la ràdio, la Pilar venia, feia un comentari, després jo li feia una pregunta… I un dia t’hi trobes a gust i decideixes aprofitar-ho. No sempre està tot dissenyat, si no que t’hi vas trobant.

Així que us ho passeu bé discutint…
PR: Jo amb el Josep hi tinc el meu espàrring ideal, perquè no vol perdre ni al parxís i com que jo sóc una competitiva nada ja m’agrada intentar vèncer algú que mai no vol perdre. A més, perquè té coses a dir, no té problemes en dir-les i té una ment lliure.
Debatre amb el Josep a mi em millora el pensament, la reflexió. I si, a més a més de debatre amb ell, el venço, la sensació és orgàsmica. En qualsevol cas, no hi ha res més extraordinari per a algú qui estima la dialèctica i la paraula, que tenir a l’altre costat una persona que la domina, que té idees profundes, que les defensa amb força i que de vegades et convenç. És el paradigma del debat.
Jo no podria discutir amb tanta tranquil·litat, honestedat i força amb algú a qui no admirés i respectés. En el rerefons, sempre tens la idea que qui tens davant és una persona de ment brillant i, per tant, que se l’ha d’escoltar molt seriosament.

En directe
Josep Cuní i Pilar Rahola
Rosa dels Vents
Pàgines: 160
PVP: 15,55 €

Pin It
Etiquetat , , , ,

Jorge Díaz presenta La justicia de los Errantes

“Les històries t’escullen a tu, no tu a elles”

Després de l’èxit de la seva primera novel·la, Los números del elefante, el periodista i guionista de televisió Jorge Díaz ens sorprèn aquesta vegada amb una obra ambientada a l’Espanya de principis del segle XX, quan les vagues i els assassinats ofeguen el país, mentre el temut moviment anarquista cobra força entre les classes més pobres. A La justicia de los Errantes reviurem les aventures de Buenavuentura Durruti i Francisco Ascaso, dos dels anarquistes més destacats, sempre perseguits pel despietat inspector de policia Ernesto Valenzuela, que vol acabar amb ells al preu que faci falta.

Quan vas decidir fer una novel·la sobre aquesta època de la història d’Espanya i per què?
El primer que vaig llegir sobre “Los Errantes” va ser en una novel·la de Rosa Montero, La hija del caníbal, on els mencionava, i vaig pensar: “serà veritat?”. En acabar-la em vaig posar a investigar una mica, fins que vaig descobrir que efectivament això havia existit.

Llavors les històries t’escullen a tu, no tu a elles: deixes coses al cap i un dia comencen a aparèixer, i un dia trobes un article en un diari i penses: “això és allò que vaig llegir”, un altre dia un amic t’explica una història relacionada… Una mica, com perquè no te n’oblidis.

I després de l’experiència agradable d’haver escrit la primera novel·la, vaig pensar d’escriure’n una segona, i la història de Durruti, Ascaso, Sud-Amèrica, anarquisme, etc., em venia al cap. Vaig començar a investigar i vaig veure que era una història tan apassionant que se’n podia fer una bona novel·la d’aventures i espanyola, amb protagonistes d’aquí. Així va sorgir La justicia de los Errantes.

Així, no n’havies sentit a parlar als teus pares o els teus avis, d’aquesta història?
No, perquè els meus pares van néixer a mitjan anys 30 i això era anterior, i amb els meus avis ja no hi vaig poder parlar, tot i que segur que coneixien la història dels protagonistes perquè el meu avi era comunista. Si jo hagués estat de Barcelona potser seria diferent, perquè no sé si saps que durant la Guerra Civil la Via Laietana es deia avinguda de Buenaventura Durruti. Aquí va ser un home molt famós, però a Madrid no tant.

Crec que és una part de la història d’Espanya desconeguda, perquè a l’escola no s’explica gaire i els avis expliquen coses de la Guerra Civil, però no d’abans…
Sí, a més, Ascaso no és un personatge conegut durant la Guerra Civil, perquè mor el primer dia, quan hi ha l’aixecament al Marroc i l’atac a les Drassanes on s’aixeca l’exèrcit a Barcelona i els anarquistes, que ho sospiten, s’aixequen en armes contra els militars. Paren el cop militar a Barcelona, però el primer dia d’enfrontaments a les Rambles, el 19 de juliol del 36, moren centenars de persones, i un d’ells és Ascaso. I Durruti mor el 20 de novembre del 36, quan la Guerra Civil només porta tres mesos. Per això no tenen una incidència important en el desenvolupament de la guerra, perquè tots dos moren al principi.

Què et va atraure de les vides de Durruti i Ascaso?
Que eren uns aventurers. Jo pensava que si aquests nois haguessin estat americans serien famosos: atraquen bancs, maten un terratinent a l’Havana, marxen a Mèxic, després van a l’Argentina, a l’Uruguai… i dius, quina vida d’aventurers! I jo volia una novel·la d’aventures total i absoluta. Després, quan vaig posar-me en aquest món tan fascinant de l’anarquisme, al moment previ a la República, en l’època de la dictadura de Primo de Rivera, em va cridar tant l’atenció que ha acabat sent una novel·la d’aventures, amb persecucions i trets, i alhora una novel·la adulta, amb informació sobre l’època i els personatges.

Què hi ha de realitat i què de ficció a la novel·la?
De realitat, que Durruti i Ascaso van fer el que posa al llibre, i de ficció, la persecució. L’inspector Valenzuela, per exemple, no va existir, tot i que aquest tipus de policia sí que existia. He intentat ser fidel a la realitat, però m’he inventat el dia a dia dels personatges i la vida al voltant dels fets reals.

Com et vas documentar per escriure una novel·la històrica?
Has de llegir molt sobre l’època. El primer que mires és Internet i la Wikipedia, però per impregnar-se de l’època tenim una meravella que aprofitem poc que és la Biblioteca Nacional, on hi pots trobar de tot. No només tenim la història i els diaris, que són molt importants, sinó també la feina que ja han fet per tu altres escriptors, per la qual cosa és important consultar novel·les que s’hagin escrit abans sobre l’època i on altres escriptors han fet una tria d’aquest món per fer la novel·la. Per exemple, La justicia de los Errantes comença on acaba històricament La verdad sobre el caso Savolta d’Eduardo Mendoza.

És una feina que porta el seu temps. Des que vaig començar a investigar fins que vaig entregar la novel·la a l’editorial va passar un any i tres o quatre mesos.

Tal com està la situació a Espanya, amb retallades en serveis bàsics i reformes laborals dubtoses, ens falten avui dia Durrutis i Ascasos? Serien indignats?
Jo crec que no són situacions iguals: l’anarquisme és una ideologia de principis del segle XX i realment només va triomfar a Catalunya. I és una ideologia apropiada per a una època profundament injusta. Encara que vulguem comparar-la amb l’actual, per moltes retallades que tinguem, la d’ells era injusta, injusta: hi havia treballadors que tenien només dues hores lliures a la setmana per anar a missa, i per això es feien vagues salvatges per demanar un dia de descans. Així que per molt que vulguem comparar èpoques, no podem. Estem lluny d’aquella i espero que no hi arribem.

Però d’alguna manera hem de lluitar davant les noves injustícies… Ha estat voluntària la idea de despertar en els lectors la necessitat d’actuar davant els esdeveniments?
Estic d’acord amb tu amb què cal fer alguna cosa. La diferència és que els mitjans que els anarquistes fan servir són mitjans que només es poden entendre en una societat molt violenta. Els Solidaris es creen per defensar-se del Sindicat Lliure, que són pistolers: es crea un grup de pistolers per enfrontar-se a un altre grup de pistolers.

Crec que hem de despertar i queixar-nos, però pensant noves formes de queixa. No podem afrontar problemes del segle XXI amb solucions del segle XIX. La vaga és una solució del segle XIX, però els sis milions de parats són un problema del segle XXI i no el podem afrontar amb vagues.

Jo no vaig pensar, quan vaig fer el llibre, en despertar la gent. Sí que és veritat que quan vaig començar a escriure sobre els anarquistes, sortia de casa, a prop de la Puerta del Sol, i em creuava amb tendes de campanya i pensava “és aquesta la solució?”. No ho sé. El que no m’imagino és a Durruti entre els indignats, crec que estaria en una ONG ajudant els nens africans, o en una acció més violenta, però no ho sé.

Com a periodista, guionista i novel·lista que ets, què prefereixes: el ritme frenètic que exigeix escriure guions per a la televisió, o l’escriptura pausada i documentada que exigeix una novel·la?
Prefereixo la novel·la, perquè per a mi és una diversió, però només d’això no es pot viure, i els guions, que són la meva feina, em permeten viure. En una novel·la escric sobre el que em ve de gust i com em ve de gust. Tens absoluta llibertat, tot i que alhora tens al davant un precipici i una gran responsabilitat.

Tens ja pensada la temàtica de la teva propera novel·la?
No sóc supersticiós, però tampoc sé si al final la faré sobre això, perquè puc penedir-me i al final escriure sobre una altra cosa… Però la meva idea és parlar sobre el final del franquisme. Com comença això? No ho sé, jo tinc idees al cap, però fins que no m’hi posi… Vull anar per aquí, però encara no sé com.

La justicia de los Errantes
Jorge Díaz
Plaza & Janés
Pàgines: 464
PVP: 19 €

Pin It
Etiquetat , , ,

Gerard Quintana presenta
Més enllà de les estrelles

“És el llibre que m’hagués agradat fer”

El 2011, després de deu anys sense tocar plegats, Sopa de Cabra va tornar a pujar a l’escenari per commemorar els 25 anys de la fundació del grup. Va ser un setembre de rock que va arrossegar més de 80.000 persones entregades a la música del grup gironí i a l’esperit del rock and roll. Més enllà de les estrelles és la crònica personal que fa Gerard Quintana d’aquest moment tan especial que va viure una de les bandes més mítiques del rock català.

Tenies ganes de publicar un treball com aquest?
La idea de fer aquest llibre no va ser una cosa premeditada, sinó que va anar sorgint. Tot va començar quan el David Julià, amic i fotògraf, em va dir que s’havia acreditat per als concerts, i jo li vaig dir que si els cobria tots, podríem fer alguna cosa plegats. Jo estava escrivint un dietari, i tot va arrencar el dia del primer concert.
És un treball fet amb un component extra d’il·lusió. És un llibre molt gràfic, en la línia dels llibres de rock que a mi m’agradava mirar quan era petit, on he volgut mostrar el testimoni personal d’un moment al llarg d’un recorregut de 25 anys. Realment és el llibre que m’hagués agradat fer.

El llibre fa salts endavant i enrere en la història del grup.
Sí, vaig començar a escriure i de seguida vaig sentir la necessitat de saltar enrere, al moment en el qual vaig entrar en una banda per primer cop: jo vaig començar a fer música a un poble de la Rioja, quan estava fent la mili i la banda del quarter es va quedar sense cantant. I el llibre és un salt darrere l’altre, sempre tenint com a eix aquesta darrera retrobada, aquest mes en què vam estar vivint una cosa que no ens haguéssim imaginat mai.

I també parles de coses que fins ara no s’havien explicat mai sobre el grup.
Sí, com per exemple sobre l’origen de les cançons: com van néixer i per què es van compondre així. Com la d’“El Carrer dels Torrats”, que no va entendre ningú, i que en realitat era un homenatge a un amic que es va llançar pel balcó de casa seva. Era una cosa molt íntima i la vaig acabar fent tan hermètica que no s’entenia.

En algun moment has tingut la sensació d’estar en un túnel del temps?
Sí, de fet encara estic dient “què ha passat”? Aquesta vivència no estava escrita en el guió. Sopa de Cabra, es va acabar el 2001 i no ens haguéssim imaginat mai que tornaríem amb set concerts al llarg d’un mes i reuniríem més de 80.000 persones. Ens vam començar a adonar del fenomen quan vam posar a la venda les entrades i vam veure la velocitat a la qual omplíem el Sant Jordi.
Encara estem reaccionant una mica a tot el que va passar i intentant assimilar-ho per veure-ho com un fet normal. Jo ara estic treballant en un disc, em ve de gust fer rock com amb els Sopa, però m’estic donant temps per pair-ho. La música em mou, si no la tinc em moro.

I tot això no us ha animat a treure un nou disc amb Sopa de Cabra?
No crec que en els tres propers anys fem res plegats, si és que mai fem alguna cosa. Hem de respirar, sempre hi ha un temps per a totes les coses.

Aquest exercici d’escriure t’ha servit per entendre més el fenomen del que va passar?
Sempre ajuda a agafar distància sobre les coses. Escriure m’ha ajudat a veure-ho amb normalitat, perquè semblava que nosaltres formàvem part del passat i ja no teníem cabuda avui en dia. Però amb Sopa de Cabra vam tenir uns fills, unes cançons, que vam parir junts i això és per sempre, perquè aquestes cançons i aquestes vivències la gent se les ha fet seves i ja conformen un llegat cultural i musical del qual en formem part.

No tens por que alguns escriptors titllin la teva feina d’intrusió professional?
El meu tiet, des de la llibreria Geli de Girona, em va encomanar l’entusiasme per als llibres i els tinc molt de respecte. Per això he hagut d’esperar 47 anys a publicar alguna cosa, quan un disc el vaig publicar amb vint-i-pocs. Però, amb tots els respectes pels escriptors, jo penso que tots estem explicant històries, i no em fa pudor. Sovint es confon la barrera entre el poeta i el cantant…

T’han quedat ganes de continuar escrivint?
I tant!, ja tinc un parell d’idees en marxa, i alguna força acabada, que m’engresquen i que em fan sentir molt bé. En aquests darrers mesos, encara dubto de com m’ho passava millor, si sobre l’escenari o escrivint en solitud.
La novel·la que vull fer la tinc al cap des que tenia 15 anys. És com un pla de vida, i el tema és el que jo volia fer i no vaig aconseguir fer. Almenys ho explicaré en una novel·la. Però previ a la novel·la tinc una altra cosa pendent, de no-ficció, i m’agradaria acabar-la aquest any. A poc a poc i bona lletra.

Més enllà de les estrelles
Gerard Quintana i David Julià
Rosa dels Vents
168 pàgines
PVP: 18,90 €

Pin It
Etiquetat , ,

Raül Romeva, autor de Sayonara Sushi

“Hi ha més de realitat del que podria semblar”

Doctor en relacions internacionals i llicenciat en ciències econòmiques per la UAB, Raül Romeva és membre del Parlament Europeu des de 2004, on ha treballat sobretot en assumptes exteriors, immigració, drets i llibertats, igualtat d’oportunitats, política exterior i assumptes marins i de pesca.

Des de 1997 ha publicat cinc assajos i ha participat també en algunes antologies poètiques. Enguany, però, acaba de publicar la seva primera novel·la: Sayonara Sushi, amb la qual trenca una llança en favor d’aquells qui defensen els recursos naturals i els drets humans, i lluiten contra la corrupció, els empresaris o les màfies que trafiquen amb persones.

És una novel·la d’aventures o una obra de denúncia?
És una ficció on hi ha més realitat del que podria semblar. He volgut parlar sobre el problema actual de la corrupció mercantil i política de la nostra societat, però explicant-ho d’una manera entretinguda per arribar a un públic que potser no llegiria els meus llibres d’una altra manera.

Així que realitat i ficció hi estan barrejades…
Sí, així cadascú pot buscar què és realitat i què és ficció. La ficció no deixa de ser el vehicle per explicar una història, i jo hi he entrat com a autor després d’haver-la viscut molt com a lector. Així, m’he volgut posar a la pell del lector i explicar la realitat amb les eines que a mi m’agradaria trobar en una novel·la.

Què descobrirà el lector a Sayonara Sushi?
A través de la mirada d’una periodista, farà un viatge per la immigració clandestina, l’espoli d’espècies marines, les connexions entre el poder econòmic i la política, i els riscos del periodisme d’investigació.
Tot comença quan la Paula, redactora d’informatius de TV3, s’assabenta que uns immigrants il·legals han estat rescatats per un vaixell de pesca de tonyina i portats a Malta, i fa tots els possibles per cobrir la notícia. Viatja a l’illa, on coneixerà la Kira, una eurodiputada i ecologista que li obre les portes d’un món desconegut d’immigració i màfies. La Paula acabarà embarcant-se al vaixell de Greenpeace i serà protagonista d’una sèrie d’aventures que li canviaran la vida.

Els personatges que apareixen a l’obra estan inspirats en algú?
Sí, molts! Per exemple, la Kira està inspirada en una eurodiputada que existeix de veritat i que demostra que no tots els eurodiputats s’adormen al Parlament Europeu o hi van a retirar-se, com molta gent pensa. N’hi ha molts que s’impliquen de veritat i que saben el que es diuen, perquè hi ha moltes maneres d’afrontar aquest tipus de feina.
Amb aquest personatge he volgut trencar aquest tòpic que existeix, que com tots els tòpics té malauradament una part real, i mostrar que també té una altra part que no és real.

I així també expliques en què consisteix la teva feina.
Sí, perquè tan important és fer, com explicar el que estàs fent. Forma part de la meva feina i amb aquesta novel·la poso a l’abast de la gent coses que passen que potser no són tan conegudes, però que existeixen i s’han de fer constar.
Els qui tenim una feina pública, tenim la responsabilitat de comunicar d’una manera transparent les coses que fem, i hem d’utilitzar els recursos que ens permetin arribar a la gent. I la ficció és una manera d’arribar a les persones que potser no segueixen els informatius o la premsa, perquè tenen altres maneres de comunicar-se.

Sayonara Sushi
Raül Romeva
Rosa dels Vents (català) i Plaza & Janés (castellà)
224 pàgines
PVP: 16,90 €

Pin It
Etiquetat ,

Aprèn a confeccionar el teu fons d’armari


La personal shopper Mònica Isern et dóna totes les claus per saber quin és el tipus de roba que has de tenir al teu armari, per lluir un estil impecable en totes les ocasions.

Pin It
Etiquetat ,

Anem de festa amb Love of Lesbian

A la revista DiR Xperience del mes de gener, la meva companya María Leach entrevista un dels grups musicals més de moda: Love of Lesbian. Jo vaig participar en la sessió de fotos, i vaig posar el meu granet de sorra perquè tot sortís perfecte!

Pin It
Etiquetat , ,
Segueix-me
Rep cada nova publicació a la teva bústia de correu electrònic.
Uneix-te a altres seguidors!
Powered By WPFruits.com