Carolina Solé, autora d’Ulls de gel

“No hi ha res que em faci més feliç que el dia que em llevo al matí, veig que l’agenda està neta, i penso ‘avui em posaré a escriure’. Començo a les vuit en punt i no acabo fins a les nou del vespre. Això és la felicitat absoluta.”

Per què vas triar la Cerdanya com a escenari de la teva primera novel·la?
Perquè és molt interessant que l’escenari principal on passa la trama sigui un escenari que coneguis bé. I, a més, tenia uns quants factors que m’interessaven molt: és un lloc petit, tancat i fronterer, amb una societat de difícil accés. A més, necessitava un lloc on aquesta ambició desmesurada per la terra fos creïble i coherent, i això a tots els llocs rurals passa, perquè de vegades de tenir més o menys terra depèn la supervivència d’una família. I encara hi havia un factor més, aquesta memòria eterna que tenen els llocs petits, on totes les famílies coneixen la història de totes les altres i sempre hi ha algú disposat a desenterrar-les, airejar-les i passar-te-les per la cara. I aquesta por amb la qual viuen del “què diran”, això la Cerdanya ho té. Als pobles petits sempre hi ha aquestes tres o quatre característiques comunes.

Totes les localitzacions que hi apareixen són reals?
Sí, excepte les cases, que són inventades, perquè no vaig voler incomodar ningú. Quan tu fas la novel·la no saps si hi haurà molta o poca gent que la llegirà, i si tu poses una casa que es veu molt quina casa és i després es fa una ruta es pot molestar algú. Els pobles sí que tots són veritat. Per exemple, Santa Eugènia és un poble petitó a prop de Bellver, que té un campanar torçat al qual anomenen la Torre de Pisa de la Cerdanya, i té un cementiri molt bonic.

T’has inspirat en gent que coneixes per crear els personatges?
No hi ha ningú que sigui com una persona que jo conec, però és evident que tenen traces de gent que jo conec. I sobretot, quan conceps un personatge, crec que és molt interessant que sigui multidimensional, que tingui la vessant més familiar, més d’amistat… com les persones, o sigui que tinguin personalitat i no sigui només un personatge de paper cartró. Però jo crec, sobretot, que les motivacions són molt importants, i de motivacions tots en tenim vàries, amb la qual cosa hi ha amics que es mouen per diners, per prestigi, perquè tenen un ego molt important que necessiten mostrar… Cadascú es mou per coses diferents, i cadascun dels personatges té un leit motiv.

N’hi ha algun que s’assembli a tu?
Tots deuen tenir alguna cosa meva, no ho sé. Recordo que hi havia un escriptor que deia: “tots els meus personatges tenen alguna cosa meva, fins i tot els dolents”. Tots els personatges tenen moltes característiques i segur que coincidim en alguna. Per exemple, la Kate és molt resolutiva i jo també. Però a banda d’això no tenim res més en comú.

T’agradaria assemblar-te a algun dels teus personatges?
No, no especialment. Hi ha personatges dels quals n’estic orgullosa i que em fan molta gràcia, com per exemple l’Arnau Desclòs. Aquest és un personatge molt peculiar, que té una manca de maduresa molt gran. Té 50 anys i quan arriba al pàrquing i veu el cotxe del seu pare pensa “ara pujaré amb el meu pare”, tot orgullós, i es posa dret per ser alt igual que ell.

Per què escrius? Què t’ha motivat a convertir-te en escriptora?
Perquè gaudeixo molt. És una passada, no hi ha res que em faci més feliç que el dia que em llevo al matí, veig que l’agenda està neta, i penso “avui em posaré a escriure”. Començo a les vuit en punt i no acabo fins a les nou del vespre. Això és la felicitat absoluta. És fascinant inventar un personatge i fer-li fer coses, és com ser el director d’una orquestra.

I com vas descobrir que això t’agradava tant?
Jo em vaig vendre l’empresa i vaig començar a fer un curs de màrqueting, però la resta del dia me n’anava a la biblioteca perquè la casa em queia a sobre. Allà llegia molt, i un dels llibres que vaig llegir, el vaig tancar i vaig pensar: “un tio que és capaç de provocar això és una passada”… I vaig agafar un paper i vaig començar a escriure una història. Vaig estar escrivint durant sis mesos i quan vaig acabar li vaig ensenyar a una amiga meva que és periodista. Se la va llegir i em va dir que tenia fusta d’escriptora, però que em faltava ofici. Em va dir, “vés i aprèn-ne”, i llavors em vaig apuntar a l’Ateneu Barcelonès.

Així, les classes d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès t’han donat les eines per crear aquest llibre. Explica’m quin recorregut acadèmic cal fer per convertir-se en escriptor?
Has de fer tres anys a l’escola: el primer és comú i t’ensenya les eines per explicar el que vols explicar de la millor manera possible. Els altres dos cursos són primer i segon de novel•la o primer i segon de conte o primer i segon de papers privats.
Jo m’hi he passat quatre anys perquè jo venia de ciències i trobava a faltar el tema de la llengua, així que he anat fent cursos curts sobre diferents tècniques d’escriptura per trobar l’adjectiu just per explicar el que jo volia dir, o per posar olors, colors o llum al relat… Ara estic fent un curs amb l’escriptor de novel•la negra Andreu Martín i m’ho estic passant genial.

Per què et vas decidir per una novel·la policíaca costumista?
Perquè portava molt de temps llegint les nòrdiques i hi trobava a faltar tota aquesta part costumista. I de fet m’ha sortit el que volia fer, una cosa que a mi m’agradés llegir. Que a més del policia i el mort, i el dolent i el bo, hi hagués una motivació de l’assassí real, creïble i seriosa; un suspens per saber qui és, i a més tota la família i els personatges i el tema de la tensió sexual no resolta… Jo volia que ho tingués tot.

Com t’has documentat per escriure la novel·la?
De dues maneres: d’una banda he anat a veure les localitzacions en diferents moments del dia per veure quin fred feia, quines olors, quin vent, quina llum, etc., i de l’altra a través dels amics, ja que tothom té un amic metge, un amic advocat, etc., que et poden ajudar a escriure el que necessites escriure i de la millor manera possible. A totes aquestes persones que m’han ajudat els anomeno “la tribu” i els estic molt agraïda.

I t’has hagut de documentar també sobre assassins pertorbats.
Sí, de fet estic fent criminologia per lliure. Tinc tots els apunts, i vaig fent tots els treballs. El tema de la psicologia forense m’agrada molt, perquè hi ha molts tipus de cervells perjudicats, i m’agrada perquè això de creure en el mal per se és molt angoixant i molt decebedor, i per això jo sempre busco un motiu, una causa de per què algú fa una cosa tan grossa.

Ulls de gel deixa uns quants temes oberts. Per quan la segona part?
Ja l’estic preparant i espero que pugui veure la llum el febrer o març de 2014.

Tens pensat fer una llarga sèrie amb la lletrada Kate i el sergent Silva com a protagonistes? Estem davant de l’Agatha Christie del segle XXI?
Ui, és molt complicat el que feia l’Agatha Christie! No ho sé… Però podria ser que fos una sèrie, perquè és molt diferent del que hi ha. No hi ha novel·la policíaca que tingui tot aquest costumisme.

T’agradaria afegir alguna cosa més?
Sí, que els lectors que es llencin amb Ulls de gel i la llegeixin, que si us plau em diguin què els sembla. I, sobretot, que em diguin de quin personatge en volen saber més.

Aquí us deixo el seu Twitter per si us voleu posar en contacte amb ella: @carol_sole.

Ulls de gel
Carolina Solé
Columna Edicions
Pàgines: 800
PVP: 19,90 €

Pin It
Etiquetat , , ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Segueix-me
Rep cada nova publicació a la teva bústia de correu electrònic.
Uneix-te a altres seguidors!
Powered By WPFruits.com